Temps immòbil

Tot s’ho ha endut el vent, arrossegant fulles
cap a l’infinit, el seu so cruixent
dins la llum diürna. Tot el seu embat
estremint-me a mi, ésser al camí

d’un vent primordial, oratge ondulant
vers l’inconegut. I restava jo,
insignificant, en tot el desert
que davant s’obria, tan desorientada,

sense el cos de l’home que havia estimat,
d’ulls impressionants, de veu fascinant,  
de bellesa ignota, d’un roent secret,

ja indesxifrable. I restava jo
a recer del temps, immòbil, lassat,
que en tot el meu cos vessava les llàgrimes.