País remot

Allò va passar a un país remot
dins d’una foscor esfereïdora.
Va ser en el temps de la joventut,
on el meu amor fet d’ardor cremava.
I es va desplegar tot just a frec teu,
en l’abrupte pol del teu rígid signe
-tu incommovible-, ventant negativa,
aquesta duresa colpejant sens fi.
Ets només aquell qui vaig estimar
amb tot el punyent del meu ésser jove,
amb una tendresa que en mi fulgurava,

amb un vast dolor de fera ferida.
Sí, un gran amor cara al teu cinisme,
allà on rebotava, on jo em dessagnava.
Uns motius risibles, sòrdids, egotistes
feien deturar-te, frenar el meu embat.
Així era, a l’alçada de tanta indigència
a un país remot desfet, escolant-se.
Així el patir del gran terratrèmol,
allà on tremolàvem, cada un a un planeta.
I al teu fons, terror de viure, d’amor,
dallant tots els brots vitals que esclataven.