Onades del temps

Perquè he perdut amb tu la fabulosa
felicitat de tu mateix, en la claror
immensa del teu cos en el meu,
en la passió incontrolable del meu
torrent, ploro de dies i de nits mentre
tu ets absent per sempre i no deses
el record de nits i vespres on el temps
ens bressava, esplendorós i lent.
En les immenses onades del temps
vam deixar-nos bressolar junts, com si
en una escletxa enlluernant tinguéssim
per sempre un mateix destí. No oblido
aquest futur amb tu, on la fabulosa
felicitat s’hi feia lloc, i encara en
les breus trobades, on et busco, refaig
a les palpentes la nostra fabulada
història. En el fosc onatge del teu mar,
abrupte, aspre, i sempre enfurit,
hi arribo com un sol a assuaujar-te la pell,
a brunyir-te com un metall polit.
Encara en el dens i espurnejant temps,
ple de la frisança per trobar-te, escorcollo
els meus sentiments, que són ferms i serven
el miratge. I em demano com t’he inventat
i no puc desinventar-te, i com et vull
per damunt de tot atzar, perquè només
amb tu puc convertir-me en maga.