Nits de l’hivern

En les fredes nits de l’hivern, sostingudes per les esperances de les llums dels cafès, per les cartelleres dels cinemes amb les pel·lícules per triar, només el teu cos i el teu mirar volien ser el recer on trobés l’escalfor. Només tu eres present retallat contra el no-res que omplia les copes i els gots, i els espais mig buits de les ampolles. Només la teva còrpora forta davant els embats del destí. La remor dels cafès ens sorprenia nus, cada cop més propers entre nosaltres, bressolats per paraules clares, per trobar-nos l’un per l’altre de costat en la nit. El teu cabell ros absorbia les llums que ens acollien i la música que bombejava al fons per sota les rialles i les paraules perdudes era com un cor que ens propulsava al futur, cap als carrers gelats que ens menaven a una fita, sota l’edredó vaporós que mantenia el teu cos humit, l’únic caliu en la nit que, roent, em feia reviure.