Glop orbital

     Ens va sorprendre la llum al matí, després de gravitar dolçament damunt d’ella mateixa des de la foscor de la nit. Foscúria estelada, la Via Làctia esplendent quan tu vas anomenar els designis de les Osses. Començava el glop orbital que havia d’engolir-me, nuada pel teu sexe amb tu, estreta contra el teu cos. Presa en la teva mirada que aplegava dols, distàncies, i que després va quedar fixada en mi. En la puresa de l’aire hi volava el pelicà, la garsa tigre cantava el seu llarg crit gutural, i els micos, criatures humanes, llançaven dins la fonda selva els seus udols trepidants. El mar, existència estranya, immensa, inabastable, en si mateixa vivia, i alçava embravida els seus braços musculosos. Fabulós ésser de ventre carregat de vida, el mar, per reverenciar-lo, venia a trucar-nos i no obríem, amb el seu reflux respectuós i somnàmbul, nosaltres endinsats en la nostra pròpia vida, filla del llamp i de la foguera, que la prodigiosa tempesta no apagava ni cobria. Així, encabits l’un en l’altra,
era com ens pertanyíem.