Fuetada

La nostra història embruixada,
que fàcil la vas trair,
i la nit, que ens transformava,
la incisió de l’un en l’altre,
l’existència més alta,
com tot ho vas destruir.
Com de febles, com de fràgils,
com de frangibles i làbils,
i com la mort s’hi enfondí.
Et revisc de ple avui
entre plenitud de notes
que fan una simfonia,
i esclatem per tot arreu,
joveníssims, del tot lliures,
amb les flors que acompanyaven
el nostre estimar conscient.
Immergida en tu de nou,
a qui mantinc sense temps
en aquella estança nostra
de l’intemporal saber.
Allà avanço pel teu cos
com tu avances pel meu,
dos éssers en aliatge,
i just quaranta anys després
és sols allà on puc trobar-me.
Ets tot el que m’ha format
m’ha expandit, m’ha originat,
i el camí cap a la mort
és sols la teva mancança.
Atreta per sempre més
a la vivència nuada,
a la veritat més nua
del nostre amor desgranant-se,
em vaig confiar a tu
 sense bastida ni xarxa,
sols amb el nostre futur,
desfet d’una fuetada.