Fibres de dolor

Pesa la matinada d’acer
amb el seu silenci sideral,
on hi brillen les fibres del dolor
roges i roents com la tendresa.
En les vetes descarnades de rojor
hi esclata el llampec del meu clam,
des del sangonós esvoranc
de la teva udolant absència.
Et xiuxiuejo paraules d’amor
que s’estavellen contra el temps voraç,
i no encenc l’espelma de la rendició
que vas deixar-me quan te’n vas anar.