De bellesa intocada

De bellesa intocada, esplendorós, ofert,
seies humil al tamboret de la barra.
Eres una flor oberta cap a mi.
Jo tremolava. El teu cabell, que després
es desplegà, lluïa com un secret.
T’estimava la pell delicada, i aquella
força de vida que t’empenyia
a tu mateix i que, sense saber-ho,
tirà a diana. Incrèdul que poguessis
ni tan sols tocar-me, jo era per a mi
un ésser caduc que tu extreies d’una cova
encantada. Els teus llavis tenien gust
d’amor, la teva olor, vestigis de l’albada.
Estava enamoradíssima de tu,
tant com tu de mi t’enamoraves. La teva
mà sostenia la nit, el teu cos
de delit, el nostre camí ple de besades.
La Rambla, tota sola, va aturar l’alè
en veure les nostres mans entrellaçades.
I aquell regal que jo m’enduia en mi
em feia altre cop dona i humana. Et vaig
estimar amb el ble més fi. La teva
cabellera, deu boscana, era ara lliure,
escampada en mi. La teva vida ardent
em sadollava. Ens vam trobar en el camí
incert de nit. Al meu llit hi vas portar
les estrelles. Més esplendor de joventut
mai no ha existit. Molt tendrament et vaig prendre
en ofrena. Al meu amor hi restes, terra endins.
Vas ser felicitat en l’òrbita més plena.