Clam

El meu clam travessa la nit
amb l’esguard segat per la teva
absència. No hi ha cap sentiment
ni cap sentit que no encengui
el dolor, fet fràgil esca. En la
foscor l’alarma del cor
cerca l’escalfor del teu viure,
els llençols romanen freds
i morts a la banda del llit
que ja no habites. L’onada
del mar s’ha escruixit, aturada
en la teva existència. Vaig
trobar-te en un dia infinit
i vaig creure que per sempre
era la nostra encesa.