Kelly Petrie
Aquella passió parlava de mi,
tan sols de mancances, d’arrelar en algú,
vertical crear-me, alçar tot un món
amb mútues potències, foc alimentant-se.
Va neixe’m l’amor sobtat, com un mar,
fondo fins l’arrel, tendresa esqueixant-se.
Dolor furient fou la negativa,
la burla, l’escarni, l’abandonament.
Simplement, no-res i daga clavada.
Ben bufetejada, sagnant del costat
a raig, sense embena, vaig plegar els parracs.
No sé encara com dreta m’aguantava.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Allò va passar a un país remot
dins d’una foscor esfereïdora.
Va ser en el temps de la joventut,
on el meu amor fet d’ardor cremava.
I es va desplegar tot just a frec teu,
en l’abrupte pol del teu rígid signe
-tu incommovible-, ventant negativa,
aquesta duresa colpejant sens fi.
Ets només aquell qui vaig estimar
amb tot el punyent del meu ésser jove,
amb una tendresa que en mi fulgurava,
amb un vast dolor de fera ferida.
Sí, un gran amor cara al teu cinisme,
allà on rebotava, on jo em dessagnava.
Uns motius risibles, sòrdids, egotistes
feien deturar-te, frenar el meu embat.
Així era, a l’alçada de tanta indigència
a un país remot desfet, escolant-se.
Així el patir del gran terratrèmol,
allà on tremolàvem, cada un a un planeta.
I al teu fons, terror de viure, d’amor,
dallant tots els brots vitals que esclataven.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Pierre Julien
T’he reconegut, amb els teus ulls commovedors
que se’m van perdre en el temps de la joventut,
en el subsòl dels anys, allà on a tots dos ens
creia encara verges. Jo davant teu, amb l’ofrena
de mi arrelada dins del cor i a les venes, o bé
girant al teu voltant amb les meves ones
concèntriques, tu com un déu que ho irradiava
tot alçat dalt d’un pedestal, un déu irat de cor
captiu i temorós que no va arribar a convertir-se
en humà, que no va saber trobar la seva real
dimensió, la seva fortalesa veritable. Jo no sabia
aleshores que ja duies inscrita la mossegada
de la serp que havia promogut la teva expulsió
del paradís. Tu, que vas fer servir el teu poder
omnipotent tan sols per estavellar-me contra
la presó en què el teu cor i la teva ànima eren
presoners, la teva oculta tortura. No va virar
el teu ésser, per a mi totpoderós, a convertir-se
en humà, perquè ara sé que aleshores ja tenies
desterrats per sempre els grans goigs de la vida.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
I vaig haver d’admetre que allò havia passat,
que tu deixaves lliures els nostres destins nus,
que jo era un accident al teu tenallat viure,
criteris capgirats, el seny enterbolit,
l’època estalinista que us constrenyia a tots,
on també els vostres credos, com grans blocs de ciment
estàtics, obsolets, ara se us ensorraven
amb el frau comunista. Immòbils, despullats,
amb el buit sota els peus, empassant-vos la terra.
Allà, el meu amor estavellant planetes,
allà, la teva por que es protegia, inerme.
Eres, com tot Polònia, un ésser captiu, feble,
fustigat molts anys per déus d’inflades parpelles*.
Allà, el teu terror, a tots, a tu mateix,
la llibertat primera, que era jo qui encarnava,
servit per prostitutes que al teu índex giraven.
Allà, el meu amor, per caminar estrelles,
allà, el meu desig, que no et va fer renéixer,
allà, el meu dolor, tot just en retirada
d’aquella guerra cruenta, de què vam ser-ne ostatges.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Enyoro la florida de la rosa
estesa dins l’estela de l’estiu
amb el teu cos morè, sempre presagi
de felicitat fluent com un riu.
Enyoro l’habitar aquella vivència
de vida fonda abraçada al teu cos,
amb Europa esperant-nos tota encesa
per conèixer amb nosaltres què és l’amor.
Enyoro les estrelles que venien
a vetllar-nos sota el cel de París,
la tendresa infinita, indescriptible,
carnosa com un fruit del paradís.
Enyoro la Venècia fabulosa,
els canals que ens estenien la mà,
la teva passió commovedora,
el blau de l’aigua que ens va bressolar.
Enyoro les nostres nits vora l’Arno,
el riu fluent que ens va tastar el desig,
la llum de matinada despertant-nos
com si ja mai no hagués de fer-se nit.
I t’enyoro a tu sempre i per sempre,
en el temps desfet sense el teu bategar,
l’absurditat dura com la matèria
ofegant-me allà on no existeix rescat.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes per a M., Poemes per a un home
La nostra història embruixada,
que fàcil la vas trair,
i la nit, que ens transformava,
la incisió de l’un en l’altre,
l’existència més alta,
com tot ho vas destruir.
Com de febles, com de fràgils,
com de frangibles i làbils,
i com la mort s’hi enfondí.
Et revisc de ple avui
entre plenitud de notes
que fan una simfonia,
i esclatem per tot arreu,
joveníssims, del tot lliures,
amb les flors que acompanyaven
el nostre estimar conscient.
Immergida en tu de nou,
a qui mantinc sense temps
en aquella estança nostra
de l’intemporal saber.
Allà avanço pel teu cos
com tu avances pel meu,
dos éssers en aliatge,
i just quaranta anys després
és sols allà on puc trobar-me.
Ets tot el que m’ha format
m’ha expandit, m’ha originat,
i el camí cap a la mort
és sols la teva mancança.
Atreta per sempre més
a la vivència nuada,
a la veritat més nua
del nostre amor desgranant-se,
em vaig confiar a tu
sense bastida ni xarxa,
sols amb el nostre futur,
desfet d’una fuetada.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes per a M., Poemes per a un home
De quin estrat m’estimaves
de tots els que a tu et formaven,
o des de quins t’allunyaves
o estaves en contra meu.
Pensava que ens pertanyíem,
i aquesta va ser l’errada,
no tenia perspectiva,
i vaig caure brutalment.
Però aquell nostre absolut
de temps, anys, era veritat
al meu ser enamorat,
que igual guardava distància.
Si et deixo anar voleiant
al vent de totes les pèrdues,
què restarà ja de mi,
tu que al meu costat aplegues
de tot l’amor la saviesa
que vam fer brollar, existir.
Inserta en la nostra màgia
és com he seguit vivint,
a l’estrat de més endins,
dolor i traïció voltant-la.
Aquella vivència ardent,
la meva dimensió exacta,
sempre ha perdurat roent.
Sols amb mi serà colgada.
Era el temps suau el que em duia a tu,
la més gran bellesa a la nostra cambra,
l’olor de la pluja, la tardor emparant-se
en la gran tendresa que regalimàvem.
I sí, era aquest temps de tants anys enrere,
i jo tan disposta com si ni un sol dia
m’apartés de tu. En tu renascuda,
també en mi mateixa, atenyia el món,
la seva riquesa, el plaer punyent
de viure a la terra, amb tu immarcescible,
com ho has estat sempre.
D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada.
El dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 