Cosmogonia de la poesia,
cel fulgurant i constel·lat
planetes auris que fulgents giren
i creen música i gravetat.
*
Cosmogonia de la poesia
cometes d’or al cel llustrat,
astres encesos que en llum graviten
dins universos concomitants.
*
Cosmogonia de la poesia
estels fugaços guspirejant,
cauen espurnes roents i vives
i així el poema es va creant.
Publicat dins de Poemes solars
Torno a la nostra cambra, colpidora d’anhels
on baixaven els astres i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava estrelles i tresors.
La nostra cambra blava damunt l’insomne mar
que batia petxines i pedres de colors,
que olorava la pluja vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps i els flams de la foguera.
La nostra cambra closa i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu, desconegut feréstec,
i tocava la nit que encenien les brases
i escoltava el batec immens de les tronades.
Encenalls crepitaven en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda de solituds i angoixes, allà on junts ens trobàvem, la remorosa vida.
Publicat dins de Poemes per a B.
Et nuaré a la tempesta i al llampec
i vindré amb tu a pouar les estrelles del fossar.
Nits vermelles d’alats cors bategants,
nits extenses damunt el salvatge mar.
*
Perquè la teva abraçada en arribar
no perdi la fragància ni el besllum,
perquè la volta celeste de la teva mà
torni a fer-me d’aixopluc nocturn.
*
Naixia el lleopard enmig del cel romput
del teixit ben badat i tendre de la carn,
i obria pas en mi el teu sexe cabal
i del teu crepitar sorgia dins meu la lluna.
*
En les nits sexuals vibrants sobre el teu llit
s’alçava la marea i tronava l’oceà,
i el meu foc s’empeltava del teu cos en mi ungit
i el cel descarregava la fúria i el mannà.
*
Pel camí de la nit petjades de nacre i flors
venien a reposar al costat del meu foc roig.
Publicat dins de Poemes per a B.
No sabia que tu eres el príncep blau;
tants camins vam fer junts, agafats de la mà
penjats de l’altra espatlla sota el sol poderós.
*
No sabia que amb tu tenia al meu davant
la més gran descoberta, l’aire d’aquell amor
de cos fort i grandiós, de temps polit i alat.
*
No sabia que amb tu removia el licor
i en preníem el pòsit, aquell més condensat,
i ens movia els cabells un vent mai no fressat.
*
No sabia que amb tu caminava el camí
únic, mai més trobat, que anava cap a mi,
amb el cos motllurat al teu cos i al teu art.
*
No sabia que amb tu era a la foneria
que aliava el meu metall amb tu, ja de per vida,
un foc inusitat que crema en mi i respira.
Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 