Sortim del gran passadís negre,
sense horitzó, isolat, clos,
amb temor de la malaltia,
males notícies, sempre pitjors.
*
Aixequem cap, s’obren fronteres,
Sant Jordi és ple de llibres, flors,
la primavera desborda ferma
l’engavanyat hivern reclòs.
*
S’obren els marges de tots horaris,
els carrers presos, hi ha gent pertot,
sales de festa, concerts, cinemes,
*
mercats, terrasses s’obren de nou.
I jo ja penso els meus viatges,
tornar a reviure a fons qui soc.
Francisco Ribeiro
Dins de l’espai i el temps,
així el tren sobre vies
amb mi a la finestra,
on espetega el sol.
*
Lenta avança la tarda,
gran és l’àrea boscana,
farcida de turons
i valls sota el cel auri.
*
Vaig camí de ciutat
oberta i arreglada,
si bé l’angoixa plana
a tots fondals i afraus.
*
És per l’isolament,
vida seccionada
d’allò que més amava,
que l’odi m’ha sostret.
*
I bé, no resta més
que l’acceptació
dins de l’espai i el temps,
que es clourà de bursada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 