A estones, a frec hi ha flaixos de mal.
*
S’encarna en persones amb qui veus forçada
la teva actitud en un pur rebatre,
servant el que és bell, la gran llengua humana.
Volen destruir però just ni desgasten,
i deixen un tuf d’un embrutiment
de ronya incrustada, d’una fetor infame.
Tot el més abjecte concentren, xarboten,
d’aquest gruix compacte n’esputen i roten.
Creu-me, no t’hi embranquis, que restin odiant-se,
en el seu infern, pudents de desgràcia.
*
Nosaltres alçats vers l’abominable.
Publicat dins de Poemes de ciutats, Poemes de la pàtria, Poemes per a dones
Crispació, angoixa en el dia plàcid,
silenci quiet, pluja sota el cel boirós.
Quanta pena densa, dolor que es concentra,
el plor que espurneja, el respir veloç.
*
Són les nits terribles penjants de bruxisme,
la màgia més negra torna els sons horror.
Al fons és ben simple, són les malvestats
a què he exposat el meu ésser sol.
*
I el present circumda amb puntes d’espasa,
a mi a la pàtria, la lluita és feroç.
Així en la vigília, ben de mica en mica,
*
faig per reconeixe’m en el vast amor.
I aquí erigida -retornat somriure-
prenc de nou les forces de gràcia i valor.
A dies no soc plena de res,
no hi ha cap pensament rector,
ni amor que ho faci estimar tot,
ni centre on les parts es condensen.
*
A voltes només impera el dol
difús en un estat feixuc,
els ulls del tot baixos i humits,
el cor que sols d’esma batega.
*
A cops no hi ha premonicions,
ni mans per tocar primaveres,
ni tinc lligams a aquest terra,
ni rosa quan Sant Jordi irromp.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Calla, aquest dia mullat,
deixa anar gotes petites
rodones com un gravat
a rajoles de terrissa.
*
És l’única calidesa,
el seu to rosa pujat,
el cel fosc fa de la terra
un lloc hostil i enrunat.
Publicat dins de Poemes de la pluja
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 