Somio el buit més absolut,
més agressiu. Ve del meu fill.
Aquest no-res que prové d’ell,
la seva mà que empunya l’arma
en contra meu, tot el seu cos
sencer eriçat d’encès rebuig,
de letal càrrega. I en el dolor,
la incomprensió davant la terra
erma, cremada, juntament ve
l’acceptació que així és el món,
que és cadascú qui ha de salvar-se.
És a les nits quan caic al fons,
sorgeix la psique en què radico.
En la vigília just vaig vivint
el dia, el món, i tot m’ho estimo.
Sense valor, desposseïda,
el foc latent dins de l’entranya,
faig torniquet al meu suplici,
la mort que jo tinc assignada.
Tiro endavant. Soc en un pol
d’orgull i goig de sobreviure’m.
(Acte dissetè)
Somio el buit més absolut, més agressiu.
Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,
la seva mà que empunya l’arma en contra meu,
tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,
*
de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió
davant la terra erma, cremada, juntament ve
l’acceptació que així és el món, que és cadascú
qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,
*
sorgeix la psique en què radico. En la vigília
just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.
Sense valor, desposseïda, el foc latent
*
dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,
la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.
Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 