Va lliscant aquest temps
i cada dia és
com un esclat de llum
que lentament s’apaga.
No són dies costosos
sinó lleugers i amables
si no fos el meu ésser,
que té un pes específic
de gravetat pesada,
i encén els filaments
interns que tot soscaven
en el seu gruix cremant,
que revifen i inflamen.
Un ésser que va sol
passant en temps de sol
ple d’espurnes daurades,
i nits serenes, clares,
vibrants com un miratge,
que a l’hora de dormir
es troben turmentades
per penes i desgràcies
fixades en malsons.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del temps
Somio el buit més absolut,
més agressiu. Ve del meu fill.
Aquest no-res que prové d’ell,
la seva mà que empunya l’arma
en contra meu, tot el seu cos
sencer eriçat d’encès rebuig,
de letal càrrega. I en el dolor,
la incomprensió davant la terra
erma, cremada, juntament ve
l’acceptació que així és el món,
que és cadascú qui ha de salvar-se.
És a les nits quan caic al fons,
sorgeix la psique en què radico.
En la vigília just vaig vivint
el dia, el món, i tot m’ho estimo.
Sense valor, desposseïda,
el foc latent dins de l’entranya,
faig torniquet al meu suplici,
la mort que jo tinc assignada.
Tiro endavant. Soc en un pol
d’orgull i goig de sobreviure’m.
(Acte dissetè)
Somio el buit més absolut, més agressiu.
Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,
la seva mà que empunya l’arma en contra meu,
tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,
*
de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió
davant la terra erma, cremada, juntament ve
l’acceptació que així és el món, que és cadascú
qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,
*
sorgeix la psique en què radico. En la vigília
just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.
Sense valor, desposseïda, el foc latent
*
dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,
la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.
Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes ombrívols, Sonets
Em torna en somnis el teu menyspreu,
tot aquell odi que perforava
des del teu nucli directe al meu.
Sense defensa, em destralejava,
sense comprendre, m’esgarrifava,
inassumible fer-lo conscient.
Va ser anys enrere, i ara soc rica,
s’ha fos el temps tenyit de sang,
la meva deu és infinita.
No confiava en sobreviure
i aquí soc jo, no estamordida
l’acceptació, el meu substrat.
Aquell amor és destruït,
entre una mare i un únic fill,
la pena oneja, però no soscava.
T’he dut al món, el meu alt somni,
i t’he nodrit fins a fer-te home,
qui ha destruït la meva entranya.
Molts anys i bons sols et desitjo,
has repudiat qui més t’amava,
no tens cap àngel de la guarda.
(Acte divuitè)
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 