Passa el matí i el migdia
amb el cos adolorit
dels sons terribles de nit,
plena de tesor, encongida.
*
Era imminent el morir-me
i tant li feia a tothom,
em circumdava el cinisme.
Terror, consternació.
*
Igual que a la meva vida
en el ple estat de vigília,
sense ningú a qui li importi
on vaig a raure, escindida.
(Acte dotzè)
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Un altre cop rebroten
els malsons a la nit,
acceleren el cor,
obren ulls com taronges,
assalten de bursada
a intempestiva hora,
eixarreeixen l’ànima,
deixen seca la boca.
*
Descargolo el dolor
del clos premsat on resta,
no ha cicatritzat,
s’ha fet fondo, més tendre,
s’encarna als intersticis
de les nits sense regnes,
desllorigades, ermes.
*
A dins, tot el meu viure
tenaçment s’hi desplega,
i jo esguardo aquest món
amb una gran llunyària.
Soc algú que s’esbalça
al barranc de la mort.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Fan mal els traus d’amor,
un fill repudiant-te,
dol molt el temps d’horror
i el viu tall de la daga
fendint el gruix del cor,
burxant fins dessagnar-te.
Escolada ara soc,
asclada, esquarterada.
Gran part del cor ha mort,
la resta just aguanta.
(Acte onzè)
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 