El vespre boirós espurneja pluja,
la grisor del cel fa tornar callades
les fulles dels arbres, les florides s’alcen
amb un moradenc de densa nostàlgia,
les glicines blaves són joies antigues
als murs de les cases, i entre aquesta broma
precedint la nit l’horitzó és vague,
just perfilat d’ambre, i el futur finit.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del temps
S’aixequen les branques
invertint piràmide
i les fulles cauen
com plomes d’ocell.
*
Els arbres florits
de tendror desarmen,
s’eleven curulls
de nou vital tremp.
*
Pertot neixen llucs,
poncelles esclaten,
tiges noves, flaires
en ple enardiment.
*
Els pètals voleien,
van caient suaus,
fan volts de catifa
als arbres ornats.
*
És un món tan tènue
de dolçor i bellesa
que el que és cruel s’oculta
per uns instants, sembla.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 