S’aposenta la tarda
amb rosa primavera,
acull el sol i l’aire,
la vegetació,
i el tren que ara traspassa
el bosc ple d’hora lenta,
i a mi, que vaig completa,
asseguda al vagó.
Aviat venen cases,
els carrers, edificis,
les torres modernistes,
clarianes de flors.
Va fent via a ciutat
i la tarda es fa miques,
una ventafocs trista
vestida de parracs.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Penso en viatges, aquells transoceànics,
tota la vida que en mi vaig generar,
com em movia amb diners de turista
i em captenia com viatgera amant.
Quanta riquesa, com per tornar-me boja,
quanta bellesa vaig arribar a copsar,
en mi avui resten tots els tresors que em formen,
pregons misteris sentits, mai desvelats.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 