En aquest temps fi
d’aire electritzant,
amb el cel cobert
del gris de la pluja,
la vida s’embruixa,
el batec s’encén,
brandegen les branques,
s’empaiten les fulles,
guspires de gotes
el rostre ens espurnen,
i del fons la saba
borbolla punyent.
En aquest temps fi
d’aire electritzant,
amb el cel cobert
del gris de la pluja,
la vida s’embruixa,
el batec s’encén,
brandegen les branques,
s’empaiten les fulles,
guspires de gotes
el rostre ens espurnen,
i del fons la saba
borbolla punyent.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a nens, Poemes solars
Amedeo Modigliani
Aquest ensopiment
tant d’ànima com cos
esgota el pensament,
per això avui m’escapo
al ritme del lliscar
del tren que avança fi,
transport essencial
per anar a un altre confí.
Un mite, la ciutat,
aquest temps encongit,
barrat, del tot forçat,
mig privat del respir.
Llarg temps sense vibrar,
arrossegats, ujats,
la Rambla fins al mar
per si sola ja encanta.
S’hi albira el somiar,
un bocí de futur,
un xic bri de glamur,
el tremp del vent que avança.