Nit compacta

Collia a mans en flor l’oferiment del dia,
les negres nits d’insomni quedaven ja endarrere,
soterrades pels sols, alienes pluges,
fins que el dia girava amb les clarors enceses

cap al capvespre lent que ja es respirava
fins arribar a la nit ficada dins la casa,
la violència roja latent i carregada
que mantenia al pit el vòmit de l’angoixa.

I la nit es vessava compacta com la pedra,
una arma carregada de mica en mica occint-me,
entre les llums elèctriques la sang vulgar corria.

Amb la mà tremolosa unglejava una escletxa
a la porta tancada, on la negror regnava,
amb la nit aguaitant-me llunyana i enemiga.