Daily Archives: 20 Desembre 2020

Mare somiada

Mary Cassatt

El dia fa olor de fragància nova,
picarol alegre de cor de fruitam,
el teu mirar abasta la il·lusió sencera
del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tot meravella, vellut i fermesa,
tu que em petoneges els clotets dels dits,
i amb veu de cançó, prop la meva orella,
m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,
suavitat de préssec, cordó de melic,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Vol de l’oronella, giravolt de l’aire,
encisada jugo, mare somiada,

a la teva falda com cadell feliç.

*******************************************

El dia fa olor de fragància nova,

picarol alegre de cor de fruitam;

el teu mirar abasta la il·lusió sencera

del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,

suavitat de préssec, cordó de melic,

i ara en banyar-me m’eixugues sencera,

pessigolla tendra, festeig dels sentits.

Ets tota impressió, vellut i fermesa,

tu que em petoneges els clotets dels dits,

i amb veu de cançó, prop la meva orella,

m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Giravolt de l’aire, vol de l’oronella,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Encisada jugo a la teva falda,

mare somiada, com cadell feliç.

Musa estàtica

Johannes Vermeer

A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.

Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?

–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.

***************************************************

A dintre de la cambra

s’hi mou sencer el país,

i entre aquests quatre murs

totes les arts hi creixen.

Però sols de musa estàtica

m’hi vols només a mi,

mentre que em vas pintant

davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya

que s’obrí el decorat

on jo no sóc res més

que simple musa teva.

Altres dones, davant,

passen i van mirant

sense fer comentaris,

corpreses i discretes.

Respiro fondament

i deixo caure el mant.

–Què tens?, tu que em preguntes.

–Una rampa a l’esquena.

–Tu, que aquí representes

la més alta beutat?

–dius ara, amb el pinzell

ple de pintura fresca.

–Sí que és tot un honor,

però m’has de disculpar,

que tinc una altra feina.

–I quina feina és?

–La de viure en funció

de la meva volença.

Paraula

Emmanuel Garant

En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.

Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.

En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.

Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.

Menta maragdí

Mirallegen els vidres

de la tarda esgotada,

l’aventura possible

del dia s’ha marcit;

un toc fi d’exotisme

acoloreix la barra

del vell bar brasiler

on el temps no ha llanguit.

El verd de l’esperança

és aroma de llima

quan el sucre de canya

ha esdevingut licor;

vull fer la trabanqueta

gosava i decidida,

vestida de somriure,

al vent que bufa amor.

Ofegaré el desert

dintre del rom golafre,

amb lleus gotes de nèctar

de fruits de paradís

transportat per les aigües

de l’ampul·lós Atlàntic

des de les selves verges

i els balls de frenesí.

Mossegaré amb les dents

el cristal·lí del gel

les rodanxes sucoses,

la menta maragdí,

i el trist cor solitari

que duu aquesta hora incerta

en què la lluna dubta

d’il·luminar la nit.

************************************************

Mirallegen els vidres de la tarda esgotada,

l’aventura possible del dia s’ha marcit,

un toc fi d’exotisme acoloreix la barra

del vell bar brasiler on el temps no ha llanguit.

*

El verd de l’esperança és aroma de llima

quan el sucre de canya ha esdevingut licor,

vull fer la trabanqueta gosava i decidida,

vestida de somriure, al vent que bufa amor.

*

Ofegaré el desert dintre del rom golafre,

amb lleus gotes de nèctar de fruits de paradís

transportat per les aigües de l’ampul·lós Atlàntic.

*

Xarruparé amb els llavis la menta maragdí

amb el cor solitari que duu aquesta hora incerta,

en què la lluna dubta d’il·luminar la nit.

Errant

Camino errant esgotant-me la vida
sense ningú esperant-me a cap banda,
feixugament recomponc el somriure
esmorteint el present que m’esclafa.

Just esgarrapo el sentit del  nou dia
amb el dolor d’una urpa ben clavada,
de tant sagnar fins em torno insensible,
de solitud deixo de ser humana.

Sens horitzó, si no és la mort segura,
sens visió, si no és la buidor vana,
porto el rosec mentre exhausta faig via.

Quan ve la nit que el silenci traspassa
me’n vaig al llit, i l’endemà em desperto
per fer una vida del tot malaguanyada.

Any que comença

Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou

un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.

Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud

corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.

Nit compacta

Collia a mans en flor l’oferiment del dia,
les negres nits d’insomni quedaven ja endarrere,
soterrades pels sols, alienes pluges,
fins que el dia girava amb les clarors enceses


cap al capvespre lent que ja es respirava
fins arribar a la nit ficada dins la casa,
la violència roja latent i carregada
que mantenia al pit el vòmit de l’angoixa.


I la nit es vessava compacta com la pedra,
una arma carregada de mica en mica occint-me,
entre les llums elèctriques la sang vulgar corria.


Amb la mà tremolosa unglejava una escletxa
a la porta tancada, on la negror regnava,
amb la nit aguaitant-me llunyana i enemiga.

Malson

En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.

El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.

Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.

Esfereïda encara estenc la consciència,
ara reculen monstres en mesures i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.

L’estiu

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de jocs i de besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.

Murada

Calor i calor i ampla solitud
en aquest poble d’interior sens mar,
enmig la brisa se sent tan isolat,
amb el desert assetjant-lo en rotllana.

Aquí s’eleva la murada romana
de pedra eixuta per llargs milers de sols,
s’arrela a terra, civilitat nostrada,
els arbres mouen, eterns, fulles i sons.

Soc una dona de l’inici dels temps
arrels endintre de terra assolellada,
mig com un mite, sense clan, sobirana.

Així de lliure, com deessa d’antic,
així d’humana d’una molt vella estirp
friso en la tarda per la passió enclaustrada.