Embolicada amb tu
com mai no he deixat d’estar-ho,
conscient de la nostra pèrdua,
infeliç i solitària,
cerco de trobar un camí.
Per la meva vida sola,
encara que amb mi et llevis,
amb el meu cos sense espurnes,
fins amb la carència buida
de la felicitat que has estat.
Publicat dins de Poemes per a un home, Poemes per als homes
Dies sense passió
després del cap de setmana,
reclosa per la pandèmia.
Un bon grau de letargia
en aquest estat no-lliure,
no sé fins a quin pic trist.
La mà vol acaronar,
les puntes dels dits claudiquen
prohibides de tocar.
Un estat mig de presó
en què compta seguir sans,
sense cap expansió.
Mai de la vida hagués dit
que em trobaria travats
tant l’amor com l’avenir.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 