Vull ser la noia que va abraçada a la teva joventut i viu la indulgència del temps, el seu encís pres en tu, en el teu cos ferm de músculs tornejats, en els teus ossos forts pilars d’un món. El sol et fa llampar el cabell i crea un bosc amb el pèl moixí que et neix. I l’aire segueix fent l’olor de la nostra trobada a l’aurora. Cap cosa del passat no ens fa de guia enlloc, cap cosa del present no ens té presoners en res. Només la rosada del futur ens bressola cadenciosa amb el seu temps ensonyat. Només el futur ens mira amb ulls vius, picant-nos l’ullet, incitant i atractiu. Potser encara no sap que tu i jo ens acabarem perdent, que entrarem per una porta falsa a un embrollat laberint, i que quan en sortirem estarem desproveïts dels àngels perfilats que feien esplendorosa la nostra figura. Això és el que després sabrà el futur, una mica burleta, seductor com només ho pot ser ell, mentre treballa entre els vius.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 