Sol de figues i raïm,
vessant com suc que s’escampa
damunt la pell ben morena
de tant estiu que et traspassa.
*
El vent ve en ones suaus
del color lluent dels pàmpols
amb una passió latent
de densa polpa escarlata.
*
I piques com si de grana
fossin els teus rajos rojos,
amb la sentor de la vinya,
amb el sabor dels seus mostos.
*
Duem la marca a la pell
de la teva obra d’orfebre,
filigrana sumptuosa,
maduresa de setembre.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Isaak Tartakovsky
Quin odi t’han inoculat
aquells que havien d’estimar-te.
Pobre noi, fill arrabassat
de les mans de la teva mare.
*
I quin sacrifici sagnant
no t’han obligat a cometre.
Ara ja ets com ells, dominat
per la culpa i per la condemna.
(Acte primer)
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Tu ets el fracàs estrepitós de la meva línia
de vida. Amb tu tot hauria estat justificat,
el dolor, la solitud, la violència, les pèrdues
de l’amor. Però el teu odi s’ha alçat davant la meva
indefensió, anorreant-me. I no em resta sentit a la vida,
que passa plena de la incomprensible malvestat
del teu carnatge. He bifurcat el camí
des d’on cremava l’horror, i soc en un rail
estèril, vulnerable, al corriol de l’extinció.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
S’accelera el temps al mes de setembre,
el sol lluu encara amb força d’estiu,
muda la consciència del món en essència,
són dies comptats nuats al fruir.
S’empenyen les fites, activitats dites,
i a l’horitzó es clissen petges a desdir.
Volem retardar el fred que s’acosta,
però el temps al seu pas ens atraparà.
*
Vindrà la tardor de pluja, sol, boira,
i després l’hivern s’ensenyorirà,
vindrà la nostàlgia de l’estiu de somni
com una quimera inserida endins
que es farà real quan la terra rodi
el seu temps indòmit en dies i nits.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Sonets
Estant amb tu tenia un dolor de lleopard.
L’olor del teu cos s’esbravava just fins arribar
a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava
el contacte, la gènesi del moviment,
la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front,
el privilegi d’estar al teu costat, sota la teva mirada,
el naixement del pensament. A cada pas que feies
els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire
de la vida requeia en tu, que el somovies
i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res,
només el desig despullat de tu i aquella passió
atuïdora. Les conques de les teves mans
feien rodar tot un món, on jo restava al marge,
com un ésser expel·lit per desvalorament.
Aliena del teu anhel, cap dels teus focs
no em tocava, en mi mateixa en cremava.
A les nits plorava com si la vida m’hagués
desassistit. Així sentia el teu rebuig per mi.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Plena encara de roses
he esgotat els misteris,
just resten moments grats
dels meus quotidians dies,
sens parlar d’alegries,
amb l’equilibri a mitges,
ja enderrocats els mites,
tot invocant l’atzar.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes sobre la vellesa
No sé on asseure el meu gran pes de vida,
no tinc cap base -qualsevol fa fallida-,
no tinc on raure si no és al propi cau,
ni cap esclat si no el faig detonar.
Sota un estiu deliciós jo volto,
i al diafragma amb pesantor hi porto
dolor com foc que a cada son s’aviva,
i astorament per l’ardu sobreviure.
*
Enllà els contorns del cos que espai ocupa
no hi ha res més, ni un sol lligam que em fermi,
i sí el cert pànic d’un ésser vulnerable
a qui a diari el seu substrat fa aigües.
Només espero no tenir llarga vida,
massa feixucs els volts del paradigma.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Sonets
Avança el tren, pausat,
enmig del bosc magnífic,
veig lluentar els raïls
sota un cel de clarícia,
que adés es torna ombrós
en el corrent setembre
de cel de clarianes,
ja de cara al traspàs.
També entre clarobcurs
vaig avançant els anys
cap a l’estació estable
de la tercera edat,
amb un tast agredolç
recobert d’acritud,
en una davallada
recta a la solitud.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes sobre la vellesa
Segueix brillant l’estiu indòmit, sense treva,
sense repòs ni calma, tota plaça és calenta,
i l’ombra és amarada d’un bany maria ardent
entre la combustió d’un sol a ple batent.
Perleja suor, raja al cos tot abaltit,
el carrer s’ha fet vell tenyit d’un or antic,
i el bosc es mostra immòbil sota l’espetec igni,
la ciutat en ple incendi resta sola, en fallida.
S’ha anunciat un canvi alarmant, radical,
amb llampecs i tempestes, davallada de graus.
I ara no vull desprendre’m d’aquesta llibertat,
de cos, de ment, frugívora, que l’estiu ha lliurat.
Tota la pell al vent, l’aigua del mar, delícia,
festassa omnipresent del fondal de la vida.
Em queixo de la calda però és excelsa amiga,
la que comprèn qui soc, la que em consent ser lliure.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del mar
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 