Estranyament,
segueixo en aquest món,
sense sentit,
sense que ningú em vulgui,
en un estrat
tan inert com inútil,
abandonat,
ignot del que és amor.
Estranyament,
tinc parada la mà,
d’on s’ha escolat
el secret de la vida,
la van fregant
les estacions de l’any.
D’avenir incert,
la sang va bombejant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Un temps de conteniment amb un bleix que em desorienta,
amb un cert neguit que arriba, amb la pell que ha de mudar,
amb la incertesa instaurada. Els meus plans esbarriats,
l’hàlit vital que expandia en viatges, nous països,
ara ha quedat estroncat. Visc la vida dia a dia,
rescato retalls d’estiu d’aquest setembre ja entrat.
Soc en sorres movedisses, i aquí m’he de preservar
de somogudes de terra, l’equilibri ben travat,
amb la ceguesa que porta aquest horitzó tancat.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 