Tots aquell regals que ens havíem fet,
tot aquell donar-nos fins l’aura mateixa,
tot aquell obrir amb llum les dreceres
cap endins de l’altre, i endins de cada un.
Aquell assentar-nos sobre l’equilibri
dels dos éssers que érem d’allunyats vestigis,
el nostre miratge de veritats senzilles
les definitives, per poder acoblar-nos.
Tot aquell pertanye’ns per haver-nos dat
del tot, al complet, sense cap mesura.
La creació intacta, l’alta exuberància,
la vivència nítida de renéixer diàfans.
Tot se’n va anar en orris a ganivetades,
en la carn del somni, en la nostra ufana.
Vas llançar la bomba i la sang degota
per mils de ferides cruels, entatxonades.
I el dolor no acaba ni la maldat para,
ni el motor s’atura, d’amor engegat.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 