Cel espès,
núvols atapeïts,
pluja fina
vessant-se al món opac,
*
cau a pes
cada una de les línies
infinites
d’aigua que va escolant-se.
*
S’ha apagat
l’estridència del sol,
el silenci
ocupa tot l’espai,
*
fa punxades
el fred més primerenc,
fins la pell
descoberta es fa estranya.
*
Ben insòlit
just el pas d’un sol dia
del ple estiu
a una tardor sobtada,
*
davallem
de cop els esglaons
vers un temps
que ens va cloent i encapsa.
*
Cap al fred
de l’hivern rigorós,
cap al clos
d’un esperit que es tanca.
*
El setembre,
en plena transició,
i quin goig
sentir-lo com fa passa
*
de l’esclat
del temps més ufanós
a l’obaga
de la tardor mullada.
*
Sento endins
tota la serenor
i el nou aire
de la natura en pausa
*
que ens prepara
el pas a una estació
en què es fonen
somieig i enyorança.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 