Vulnerable

No sé on asseure el meu gran pes de vida,

no tinc cap base  -qualsevol fa fallida-,

no tinc on raure si no és al propi cau,

ni cap esclat si no el faig detonar.

Sota un estiu deliciós jo volto,

i al diafragma amb pesantor hi porto

dolor com foc que a cada son s’aviva,

i astorament per l’ardu sobreviure.

*

Enllà els contorns del cos que espai ocupa

no hi ha res més, ni un sol lligam que em fermi,

i sí el cert pànic d’un ésser vulnerable

a qui a diari el seu substrat fa aigües.

Només espero no tenir llarga vida,

massa feixucs els volts del paradigma.