Monthly Archives: Juny 2020

Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió

teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.

Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats

més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.

Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,

el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,

massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,

em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,

quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.