Per a Laurent Sansen
Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.
Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.
Publicat dins de Poemes, Poemes de traspàs, Poemes ombrívols
El dia és jove, de primavera,
s’entortolliguen tant flors com rams,
totes les plantes, els arbres tendres,
alcen les tiges al plugim blau.
Una carícia per l’ull que mira,
una delícia per respirar,
l’oxigen vibra, l’olor somia,
vessa la vida a gavadals.
El sol s’espera darrere els núvols
mentre la pluja penetra endins
la terra verge que nodreix fèrtil
el bosc ombrívol d’un moll matí.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la pluja, Poemes del temps
En el món suau d’espai sense brisa
s’ha aturat l’esclat sota el cel sensible.
La terra no gira, jo travesso al llarg
els carrers de vidre del tot silenciats.
La vida, latent, serva el seu moment,
cap anhel no es mou, els capolls dormiten.
Conscient, el temps a la clova vibra,
amb tot el forment a l’expectativa.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes del temps
Vas ser la corda tensa
que ens baixava la lluna,
quart creixent entranyable
sorgint entre els teus versos.
Vas ser el gran misteri
dintre la nit més pura,
poesia sospesa
com punxeguda estrella.
Vas ser el tro de tempesta
a l’alta hora nocturna,
llampec i llambregada
en la fosca insondable.
Vas ser incandescència,
paraula que perdura,
cor a cor, lletra a lletra,
en mi, que t’he estimat.
Publicat dins de Poemes, Poemes per a poetes
He fet tots els dibuixos
d’un vell calidoscopi,
els reflexos, llambrejos,
la seva infinitat.
I han anat girant lentes
a èpoques les peces,
apressades a estones,
de vegades frapants.
Tot el circuit del viure,
els colors conjuntats,
discordants, fastuosos,
mal o ben encaixats.
La figura existia
i en cada forma nova
l’ànima m’hi vivia
mutable, transitant,
sempre oberta al nou aire,
al moment que s’esquitlla,
al tallant de la vida,
a aquest fruitar i finar.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Robyn Neild
Llum de l’estiu de la Mediterrània,
com juga el sol potent, tot abraçant-se
al nostre sud de passions i flames.
Com dins del pit ens ha deixat la marca
d’aquest desig de fruir, de vida alta,
aquest anhel, sens fi, de pell colrada
per tot l’esplet de l’amor en fondària.
Publicat dins de Poemes de la Mediterrània, Poemes de les estacions
Com les passions
s’encarnen en l’estiu,
esca que encén
i remou els desitjos,
cors abrandats,
roents, cors trencadissos,
dones i homes
delint-se per ser amats.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes del desig
Soc la dona que bleixa en aquest lliscant tram
amb l’esguard ben atent a una espurna esclatant,
i la dona que prem dins el seu pit curull
desitjos i volers amb fulgors vius de llum.
Soc la dona que serva el somriure més ple
d’intimitat closa, de sol intens serè,
i la dona que vibra a una punyent carícia
d’un cos del tot ofert, la més alta delícia.
Soc la dona dreçada que festeja països,
que esguarda mons feliços sens témer l’endemà,
i la dona encantada que serva joventut,
que neix a cada impuls, del tot just estrenada.
Soc la dona mundana feta d’arrel humana
amb tothom compartida, sense semblant ni igual.
Publicat dins de Poemes solars, Sonets
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 