Daily Archives: 6 febrer 2020

La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada mossegada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx en què restares,
l’instant en què tocaves el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel·lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no et llancessin cap corda
ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
ni cap final feliç vingués a rescatar-te
de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
Però no vas rebel·lar-te. La teva por ferotge,
amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
la teva carn formosa, fins a esdevenir espectre.