Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
quina solitud i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.
No espero ningú,
com aquell que va
sol cap a la mort,
mans desenllaçades
de cap altre humà,
seguint un camí
no fressat encara,
estrenat per mi.
No elevo pas somnis
amb ningú, cap altre,
sinó amb mi mateixa
sota aquest estiu
xardorós i màgic,
sota d’aquest aire
magnífic que em tempta
al vespre expectant
a seguir vivint,
a anar afegint
bellesa al meu regne.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.
I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la Mediterrània, Poemes ombrívols
Només em sento la veu
escanyada, amb un esforç
titànic per sobreviure,
un to atzarós, tot mentida
per tapar la mort solatge
luctuosa, inserida.
Publicat dins de Poemes, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 