Ésser caduc

Posted on 25 Juliol 2019 | Deixa un comentari

flor pansida

Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.