L’he après de la meva mare, aquest anar de plor en plor
amb una força adreçada malgrat tot l’atuïment
a aixecar-se i resistir, a seguir estimant-ho tot,
a acariciar-ho amb la vida. Només és que jo em rebel·lo
sense por ni a la mort. Plor i plor, força més força,
no permeto la ignomínia, rescato la dignitat
i amb ella vull ser lliure. Dona com la meva mare,
torno de la força al plor, el nostre escull i estigma.
Publicat dins de Poemes, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
El meu món sempre amb la incertesa
tan incerta com l’hora de la mort,
em defenso no tancant cap portella,
em condemno isolant-me en un clos.
És el lloc on m’hi trobo segura,
no s’hi encenen patirs ni tensions,
si no puc retenir a qui escullo
no tinc goig ni temps per qualsevol.
No sé viure en terreny intermedi,
soc a un angle extrem, existencial,
mig estesa a terra, horitzontal.
I així passa que em deixo abandonar
per tothom mentre resto perplexa,
d’abandó i oblit m’és la dolença.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
quina solitud i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.
No espero ningú,
com aquell que va
sol cap a la mort,
mans desenllaçades
de cap altre humà,
seguint un camí
no fressat encara,
estrenat per mi.
No elevo pas somnis
amb ningú, cap altre,
sinó amb mi mateixa
sota aquest estiu
xardorós i màgic,
sota d’aquest aire
magnífic que em tempta
al vespre expectant
a seguir vivint,
a anar afegint
bellesa al meu regne.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.
I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la Mediterrània, Poemes ombrívols
Només em sento la veu
escanyada, amb un esforç
titànic per sobreviure,
un to atzarós, tot mentida
per tapar la mort solatge
luctuosa, inserida.
Publicat dins de Poemes, Poemes ombrívols
Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Dia de misteri,
plujós i tapat,
la ciutat s’amaga
entre broma densa
sota el cel clapat
de núvols i esquerdes,
s’aguanta amb tensió
l’aigua que espurneja.
Publicat dins de Poemes de la pluja
Calor i xardor en aquest dia esplèndid,
el sud esplaia el seu estiu més àlgid
i fins les pedres roents s’hi estavellen,
tot el que és viu immòbil el traspassa.
No corre aire i el sol potent esclafa,
xops de suor regalimem quimeres
d’obaga i pau en la densa bromera
de xafogor que el moviment tenalla.
I quan se’n va l’estiu xamós i ingenu
tots enyorem la seva calor brava
que innocent reverbera i escampa.
Estiu encès, ets un company que abraça
íntim i amant el meu ésser fet flama
amb una estreta torrentosa i galant.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del temps, Poemes solars
Sota d’aquest mant de calor ignífuga
faig la meva vida, endavant, trescant,
i venen les festes, els amors aliens,
les tendres trobades i alegries d’altres
mentre closa en mi passo a tot de llarg,
en l’àmbit tancat de l’esdevenir,
i si no me’n dolc és perquè en pren l’aire,
tot i que camino amb la vista baixa.
M’he plegat a tot el que no m’arriba
i accepto l’esquerda que em trenca per dintre,
m’hi col·loco enmig i des d’aquí ullo
i conec la fossa però mai no m’emmuro,
el món és essència, canvi i dialèctica,
i per totes bandes m’obro a la riquesa.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 