
Tot em rellisca pels vorals de la vida,
i quedo jo, un nucli apinyat
en el temps d’ara, amb somnis movedissos
de nit, dolor, plaer, felicitat.
I resto sola sota la llum del sol,
rica i diàfana, insubmisa i fràgil,
tan vulnerable que la paüra campa
just uns instants, que prest em recomponc.
De nou encenc el bategar que em dreça
que em duu a països on viure s’accelera,
que em duu a contrades on glateixo sens fi.
Clavo la vara al present que em conté
forjant-me sola, temptejant l’equilibri,
seré catàstrofe o tindré un futur nítid.