Jorn tumultuós, gent per totes bandes,
la tarda s’emplena de neguit i d’ànsia,
jo mateix estic desassossegada,
malsons a la nit, angoixa i basarda.
Hi ha la pau del sol que ve a rescatar-me,
lentitud del temps, fruïció d’arbres,
blau del cel immens traspassat per astres,
els núvols amb veles com velles barcasses.
Vull arribar a un port de serenor i gràcia
on pugui oblidar la vida que em manca.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llençada enmig la marea
he de confiar en el mar,
en la seva benvolença,
en el meu saber surar.
No hi ha fites a cap vora,
jo simplement em sostinc,
si no canvia l’oratge
resta enfonsar-me cap dins.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Puny el dia en el seu ple
esplèndid i bategant,
soc immersa al seu immens
mentre escapo de deixalles.
El vast dolor lacerant,
el desconcert sense marges,
allò intrínsec en mi
sagnant, traspuant desgràcia.
Però jo soc molt més que això,
aquesta dona que s’alça,
que s’aixeca de la nit,
que recerca amor i casa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 