Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Frenètica i fabulosa, eleva
el seu so l’orquestra. Música de
negres tocada per blancs, al ritme
de la roja sang. El baix es mou
com al ring, la guitarra s’embala
i es calma, el saxo s’eleva fins
al cim, la bateria bat un
vol d’àliga. Lament d’un borratxo sota
la pluja efímera. Lletres de raval
de vigor especiat, de tremp
apedaçat. Troba la rosa
del matí premuda, roja i jove:
haurà sorgit de la punyent banda
de la nit, antídot dels desaires
que la vida et dóna. Juga a la ruleta
per guanyar mentre entones la balada
a tothora. Canta la cançó de
l’antiheroi, treu de la vida potencial
i encant mentre fila la filadora.
Publicat dins de ., Poemes del jazz, Poemes i balls
Somou el temps
el dolor soterrat,
feroç s’instal·la
com un vast terratrèmol,
tot continent
ha estat desballestat,
mai cap instant
no ha aconseguit pas vence’l.
Corre el desfici
per carrers de ciutat,
qui ha estat ferit
crema en foguera densa,
tampoc rodar
no apaivaga el penar,
el tall terrible
borbolla i sangoneja.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 