La suavitat de la tarda,
or vell i cel transparent,
alenar d’humitat i arbres,
en mi una angoixa latent,
certa per tenyir el respir
i emmetzinar la bellesa,
lluny de mi la veig fluir,
jo encerclada per la pena.
Fràgil per la soledat,
sensible a carícies tendres,
la tarda em ve a seduir,
jo segueixo en quarantena.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la tarda, Poemes ombrívols
Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.
Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 