El món ha desistit
amb mi de l’esperança.
Allò que jo voldria
ho relega a ferralla,
a no ser mai nascut,
a una buidor trencada
on s’escola la lluna,
la fragància d’un astre,
i el teu cos de mans brunes,
de glops ebris, brancatges,
ple del poder de pluges
on brosten les tanyades.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
País íntim on s’ensonyen els gats,
on darrere les finestres se somia,
on la roba s’eixamora cap al tard,
on la lluna es bressola al vellut blau del dia.
País íntim on les gavines volen
damunt terrats engalanats de brisa,
on el mar xiuxiueja a tothora
el seu amor sincer amb el vent que el captiva.
País íntim on la festa retruny
al fons dels timbals i al cor de la vida,
els passejos resplendeixen de llum,
la tarda passa suau amb sentor d’alegria.
País íntim d’aire transparent,
la gent va de bracet a la fira,
la llengua ressona als arbres imponents,
a les altes muntanyes i als carrers de les viles.
País íntim, intens i porticat,
cada dia amb olor de sajolida,
pàtria meva, país il·limitat,
l’anhel més endinsat, neguit que se somia.
País íntim, qui et pogués conrear,
tot sencer, de muntanya a planícia,
qui pogués allargar una mà
i tenir-te enter, immensíssim i lliure.
Publicat dins de Poemes de la pàtria
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Em conec.
Aquesta és la taula,
amb el got del tallat
un cendrer buit
el diari obert.
Em conec.
El sol entra a raig per la finestra
i l’aire mou les fulles tènuement.
Sonen a l’ambient converses plenes.
A una taula del fons
una noia sola
llegeix un llibre de poemes.
Em conec.
M’assec amb la ploma a la mà
la llibreta de cop oberta
la mirada circular i cap als dalts
l’esperit alerta.
Em conec.
Un home passa suau com un ocell.
Em deixa un hàlit de bellesa
un desig dens i punyent
el sabor de quan la vida és plena.
Em conec.
Formo part d’un paisatge.
Raso la superfície.
Ningú no s’acosta per coneixe’m.
Res fa transformar la meva vida.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Es desvetlla de cop, la nit,
el cor espaordit i cec
aletejant desbocat
damunt el fragós abisme.
I ja de ple en la vigília
prova donar nom de nou
a les fràgils coses minses
en què intenta sostenir-se.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la nit, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llambrega la teva morenor
i fondo respira el ressò de l’aire.
Tòrrida nit
el teu sol fulgurant.
L’ull del temps,
tan atent,
et guaita absort
i embadalit es tanca.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Margarita Georgiadis
Aquest és el meu dolor
en un poltre de tortura,
m’estreba enrere la vida,
m’esqueixa l’ànima obscura.
I tots els passos que faig
són per deixar-lo enrere
però esclata amb ferocitat,
la sutura es desintegra.
.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 