Faig puntades de lletres, paraules embastades,
cuso vores, vivències d’una època a la baixa.
El color del meu fil és uniforme i cansa,
i es va segant a estones, i deixa males traces.
Vindrà un temps on jo brodi alexandrins i iambes,
on fistonegi hores d’harmonies intactes,
i el teixit que recami tindrà calats i randes,
ormejos de llum viva, i esdevindré puntaire.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Quan feia l’amor
era aquesta dona volàtil
amb qui l’aire s’enriolava
i s’entortolligava
turmells amunt.
Amunt,
amunt de les cames
fins al brollador profund.
Ara,
ni salabror ni espasme
només estrets passos muts.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Em vesteixo amb flors d’estiu
i estenc la cabellera rossa,
el sol ve a passejar amb mi,
l’aire fa remor de ploma.
El vestit, sota les flors,
tapa la ferida obliqua,
el pit foradat de poc,
el càncer, tumor i estigma.
El meu cabell esponjós
a cap indret presagia
el puny batent de dolor
al lloc del cor, sense vida.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Rosa, i que l’amor s’hi posi,
és el meu vestit d’estiu,
rosa la faldilla airosa,
rosa els plecs fins del frunzit
i les randes que amanyaguen
la rodonesa dels pits
on en un hi ha la ferida
fonda de la cicatriu,
el mal que segà de sobte
l’íntim rosa de l’estiu.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Edvard Munch
El crit és infinit,
el magma s’ha fet pedra,
cap a la mort va el temps
i el riu ja no té llera.
Damunt del firmament
només cau la tenebra.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Travesso el desert
entre angulosos pics
enmig l’espai que crema.
Al cor, dura, l’aresta
que rosega a pessics
la solitud salvatge.
Una ruta que mena
cap un temps fet enrere,
on dormen dinosaures.
Muntanyes verticals
de punxegudes pedres
trenquen el cel. Silenci.
La mort segura espera
dalt de l’altar dels déus,
despullat de brancatges.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Nit sense alè
colgada entre la boira
exsangüe nit,
abaixada parpella,
als ulls tancats
les llàgrimes hi voguen,
hi ha el xiscle sec
i glaçat d’una estrella.
Nit sense ports,
terrible nit vençuda,
eixarreïda,
dura foscúria eixorca,
el teu vent negre
enterboleix i buida,
toquen a morts
els pensaments tothora.
Nit, gran forat
de camins subterranis,
el teu silenci
fa xerricar juntures,
passera endins
hi ha encès el tenebrari
que duu al malson,
fossa de la nit crua.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la nit, Poemes ombrívols
Acomodats a l’abisme,
sobre un fràgil suport
que de la mort separa,
de tant temptar en el buit
fem via endavant
com si no es pogués caure.
Però vindrà un vent de l’est,
una pluja sobtada,
o s’afeblirà un cor,
o un raig de sol potent
ferirà la mirada,
i algú relliscarà
amb terror, aferrant-se,
damunt l’abisme inert
que xucla, impertorbable.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Vesteixo la solitud
com una capa de mort,
i passa la meva figura
alçada entre la nit
per carrers desnonats,
freturosa i eixuta.
Isolada en el buit,
amortallada en viu,
se m’aparta tothom,
els ulls esbatanats,
tement la malvestat
que gela i s’encomana.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Un regust de mancança
en el vespre mundà,
llums de cotxe enlluernen
dins l’aire carregat,
una pesantor assola
l’esgotada ciutat.
Desorientada rodo,
sola sense descans.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 