
Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols

Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,
ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.
Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,
i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols