Núbil

Remor de fulles
que el vent espolsa,
la nit profunda
seu seriosa
en una taula
a fora d’un bar
en una plaça
en intimitat.

La impressiona
el so del fullam,
tanca els ulls
i olora pluja,
respira fondo
l’aire pregon
i pensa endintre
en l’estrany del món.

Ella és núbil,
només voldria
tenir el vent,
però ell no la vol.
Les fulles duen
un formós cant,
rejoveneixen
el seu cossam.

La nit s’aixeca
i alça el vol,
sent que es fa vella,
que perd la son
i la volença
de somiar.

Qui vol el vent?
Bé, tant li fa.
No és pas a ella,
bruixa de nit:
se’n va amb la lluna
a l’infinit.