Em fa renéixer el dia
ple de sol, inundat
d’aire que renta i vibra
i arriba al cor gebrat.
M’escalfo al seu raig viu
com una sargantana,
surto isolada i freda
de sota dels llençols.
Polida i olorosa
vaig on ningú m’espera,
sols desitjo tornar-me
deliciosa i alegre.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Emérico Imre Toth
Plou fora de mi,
com sempre hi passa tot,
el dia és de mullena
i les cases s’embruten
i hi ha un desassossec
que duu fins a l’oblit
del món i d’un mateix
fins que el sol no es restauri.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la solitud
El sol es comença a obrir
com una flor enjogassada,
comença a vessar escalfor
com una olor que s’esbrava.
El mon sencer es deixondeix,
tots els sentits es decanten
a l’amor que farà el ple
al pic d’estiu, roig garlanda.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes del sol
Fresc de Pompeia
El sol regna tot ple de beatitud,
fa florir la terra humitejada,
torna el bosc d’un clarobscur profund,
els volums esclaten com miracles.
No només pinta els ardents colors,
aquest sol dona forma i fondària,
jo enmig m’hi trobo amb contorns purs,
del tot dona i carnalment dreçada.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Furtivament
i sense cap empara
cerco aixecar
la vora de conteses.
En solitud,
bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc
mig dubtosa mig ferma.
Després no sé
on desar-me la vida
tan quotidiana,
voltada per tristeses,
però així moc
tot el sentit que em dreça,
de terra a cel,
alçada i molt més lliure.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 