Travesso el desert
entre angulosos pics
enmig l’espai que crema.
Al cor, dura, l’aresta
que rosega a pessics
la solitud salvatge.
Una ruta que mena
cap un temps fet enrere,
on dormen dinosaures.
Muntanyes verticals
de punxegudes pedres
trenquen el cel. Silenci.
La mort segura espera
dalt de l’altar dels déus,
despullat de brancatges.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Nit sense alè
colgada entre la boira
exsangüe nit,
abaixada parpella,
als ulls tancats
les llàgrimes hi voguen,
hi ha el xiscle sec
i glaçat d’una estrella.
Nit sense ports,
terrible nit vençuda,
eixarreïda,
dura foscúria eixorca,
el teu vent negre
enterboleix i buida,
toquen a morts
els pensaments tothora.
Nit, gran forat
de camins subterranis,
el teu silenci
fa xerricar juntures,
passera endins
hi ha encès el tenebrari
que duu al malson,
fossa de la nit crua.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la nit, Poemes ombrívols
Acomodats a l’abisme,
sobre un fràgil suport
que de la mort separa,
de tant temptar en el buit
fem via endavant
com si no es pogués caure.
Però vindrà un vent de l’est,
una pluja sobtada,
o s’afeblirà un cor,
o un raig de sol potent
ferirà la mirada,
i algú relliscarà
amb terror, aferrant-se,
damunt l’abisme inert
que xucla, impertorbable.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Vesteixo la solitud
com una capa de mort,
i passa la meva figura
alçada entre la nit
per carrers desnonats,
freturosa i eixuta.
Isolada en el buit,
amortallada en viu,
se m’aparta tothom,
els ulls esbatanats,
tement la malvestat
que gela i s’encomana.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Un regust de mancança
en el vespre mundà,
llums de cotxe enlluernen
dins l’aire carregat,
una pesantor assola
l’esgotada ciutat.
Desorientada rodo,
sola sense descans.
Publicat dins de Poemes ombrívols
El món ha desistit
amb mi de l’esperança.
Allò que jo voldria
ho relega a ferralla,
a no ser mai nascut,
a una buidor trencada
on s’escola la lluna,
la fragància d’un astre,
i el teu cos de mans brunes,
de glops ebris, brancatges,
ple del poder de pluges
on brosten les tanyades.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
País íntim on s’ensonyen els gats,
on darrere les finestres se somia,
on la roba s’eixamora cap al tard,
on la lluna es bressola al vellut blau del dia.
País íntim on les gavines volen
damunt terrats engalanats de brisa,
on el mar xiuxiueja a tothora
el seu amor sincer amb el vent que el captiva.
País íntim on la festa retruny
al fons dels timbals i al cor de la vida,
els passejos resplendeixen de llum,
la tarda passa suau amb sentor d’alegria.
País íntim d’aire transparent,
la gent va de bracet a la fira,
la llengua ressona als arbres imponents,
a les altes muntanyes i als carrers de les viles.
País íntim, intens i porticat,
cada dia amb olor de sajolida,
pàtria meva, país il·limitat,
l’anhel més endinsat, neguit que se somia.
País íntim, qui et pogués conrear,
tot sencer, de muntanya a planícia,
qui pogués allargar una mà
i tenir-te enter, immensíssim i lliure.
Publicat dins de Poemes de la pàtria
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Em conec.
Aquesta és la taula,
amb el got del tallat
un cendrer buit
el diari obert.
Em conec.
El sol entra a raig per la finestra
i l’aire mou les fulles tènuement.
Sonen a l’ambient converses plenes.
A una taula del fons
una noia sola
llegeix un llibre de poemes.
Em conec.
M’assec amb la ploma a la mà
la llibreta de cop oberta
la mirada circular i cap als dalts
l’esperit alerta.
Em conec.
Un home passa suau com un ocell.
Em deixa un hàlit de bellesa
un desig dens i punyent
el sabor de quan la vida és plena.
Em conec.
Formo part d’un paisatge.
Raso la superfície.
Ningú no s’acosta per coneixe’m.
Res fa transformar la meva vida.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 