S’ha transit tabú

Temps que es descompon
i que esclata, nu.
Les arnes esperen
el tou engrut cru,
les moques hi posen
ous, eixam madur,
les busques s’escolen:
s’ha transit tabú.
Damunt l’espai verge,
alt penya-segat,
fa badia ampla
i s’hi avença el mar.
El temps hi rellisca,
llefiscós i orat,
mort per la impudícia
d’un negre pecat.
Aquest temps desclòs,
vult carnavalesc,
devasta una vida
amb un gest grotesc,
cau com la metzina
amb rictus buslesc.
Sobre aresta fina
fa el funambulesc.
La falta comesa
és pitjor que greu,
no pot pas rentar-se
ni amb aigua de neu.
El temps s’esclovella,
el mal pren relleu,
no pot esborrar-se,
desafia déu.