William Turner
Al joc de la immensitat
les persones es dissolen.
Vénen del res, van al res,
el mar les furta de sobte.
Es perden dins de l’abís
sota les ones furioses.
S’han estavellat els ports
que un dia foren sol i ombra.
Han sucumbit totes naus
que enllà aguantaren tempestes.
Arriba la fi, i és brau
el mar que devasta relles.
Al capdavall tot és re,
un naufragi que ens fa burla.
Si ahir lluitàvem per viure,
avui s’acaba la lluita.
Enmig l’huracà del mar,
sota un cel fred i insensible,
l’home perd les facultats,
i el respirar, i la vida.
I llavors desapareix
com si un dia no existira.
Potser queda un flux fugaç
de tot l’amor que expandira.
Frantisek Kupka
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 