La feixuguesa del matí,
tren que avança sobre rodes seques,
el cos immers en la seva cavitat,
l’ala de la son arrupida a les parpelles.
El pensament ensotat a la teranyina,
i la sang sorruda fent via lentament,
amb tot l’ésser que cau al cantó més absent
fins que un cop, de retruc, el torna a la vigília.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 