Sense consol

Posted on 25 Desembre 2016 | Deixa un comentari

dona-000-noia-en-una-nebulosa

El meu cos esgotat
sense consol ni treva,
un horror inserit
al clos de cada membre,
amb la sang aglevada
pel dolor incandescent,
forc de rella que em solca
l’esdevenir i el temps.
Xopa de malaltia,
suada per la febre
cada cop més m’enfonso
en la mort virulenta.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.