Dany

Només les mans i la mirada toquen
el magma remorós que és la vida,
només la pell, al sol ben descobert,
sent el fregament sumptuós del dia.
El cos fa tombs amunt i avall, i gira
com una brúixola, fugint de la mort,
i resta quiet a la pestanya fixa
que fa que es mogui com un bibelot.
Corre dins les venes espès plany
que va arrossegant dany, dolor i sutge
d’un temps ferit amb immensos estralls
on de cada cavitat la sang supura.
I ni que el sol encengui la pupil·la,
ni l’escalfor soterri el pou de pena
poden els llavis desfer-se en carícia,
pot l’entrecella desarrugar-se il·lesa.