Errant

Posted on 22 Desembre 2015 | Deixa un comentari

errant dona noia

No vull morir
i amb un petit alè,
curt, ofegat,
tragino entre els dies.
La vacuïtat
és el gec que em vesteix,
nàufraga errant
tant en sons com vigílies.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la solitud. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.